
Públic present a l’acte
Carrer San Ferran, número 12. Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carmen Agulló, Alfred Ramos i Ferran Zurriaga. Una cita a la que membres del MCEP-PV no podíem faltar.
El passat dimarts dia 25 de gener es presentava “Herminio Almendros, un maestro de la Segunda República”, un llibre de Ferran Zurriaga, persona referent del moviment Freinet al País Valencià. Acompanyat per altres dos grans referents de l´Educació a la nostra terra, Carmen Agulló i Alfred Ramos, Zurriaga ens va transportar als temps de la República i dels 60 per la nostra geografia i molt més enllà d’ella, doncs el moviment Freinet ja s’estenia a aquella època per part de la geografia mundial.
Va començar la presentació Alfred, tot citant el terme admiració per començar a parlar del llibre. Alfred, tot recordant una frase d’Almudena Grandes, ens deia que igual que sense admiració no hi ha amor, sense admiració no hi ha educació. Es tracta d´un llibre doncs, deia Alfred, en el que es transmet precisament admiració, l’admiració de Ferran cap a una figura clau del freinetisme a l’Estat Espanyol, Herminio Almendros. Aquesta admiració se sent en llegir el llibre, que en forma diàleg en el temps entre Herminio i Ferran, tracta de fer reflexionar al lector sobre l’ofici de mestre, l’escola, la funció inspectora, la formació de mestre i, com no, sobre el freinetisme.
Cal fer un parèntesi en aquest punt per recordar un poquet la figura d’Herminio Almendros i ací venen a la meua memòria molts records, de quan estudiava a l´

Portada del llibre
Escola de Magisteri antiga ( l’última promoció de l´Escola situada a la vora del riu Túria abans de traslladar-nos a Tarongers) i vam haver de fer un treball en grup a les classes de Pedagogia. Per casualitat, triàrem el moviment Freinet i Herminio Almendros es va quedar gravat a la nostra memòria per sempre. Yolanda, Maite, Alba, Marisa i jo sempre recordarem el seu nom i allò que va significar aquest descobriment als nostres inicis com a estudiants de magisteri. Anys més tard, ja graduada i fent els primers passos com a mestra, vaig assistir al meu primer Congrés del MCEP a Albacete, Allí, com no podia ser d´altra manera, el seu nom va aparéixer de nou a la meua vida. Herminio havia nascut a Almansa (Albacete) i es va formar com a mestre i pedagog. Va ser la persona que va introduir la pedagogia Freinet a l’Estat Espanyol i va a arribar a ser inspector d´educació.
Precisament de la funció inspectora d’Almendros ens continuava parlant Alfred. Herminio exercia una funció inspectora des d´una vessant col·laborativa i d´ajuda al mestre. Recordava Alfred una visita d’Almendros a una escola on treballava el mestre Bernardí Corral, on un xiquet descrivia a un text lliure la visita d’Almendros a l´escola. Herminio col.laborava amb els mestres per aconsellar-los o inclús per arreglar les impremtes, una de les ferramentes de la pedagogia Freinet que, per a Carmen Agulló, reflexa molt bé la essència de la pedagogia Freinet: la unió del treball manual amb el treball intel·lectual. Carmen Agulló destacava també que la impremta és un símbol de la llibertat d´expressió dels xiquets i xiquetes i de solidaritat, doncs la manca de material escolar se subsanava amb aquell artefacte escolar que va ser la impremta a les aules de les classes més populars.
La imatge de portada del llibre és precisament una impremta, l’última impremta d´Enric Soler i Godes que se silencià amb l’arribada de la dictadura, deia Alfred. Al igual que aquesta impremta silenciada, Herminio també va ser silenciat a l’Estat Espanyol i va emigrar a Cuba on continuà amb la seua tasca renovadora de l’Educació. Ferran Zurriaga acaba la seua intervenció tot fent un repàs històric d´algunes de les vivències d’Almendros a Cuba i l’expansió del moviment Freinet a altres països americans, com ara Mèxic, on encara tenim companys i companyes Freinet que esperem veure al proper Congrés del FIMEM que es celebrarà al Marroc a l’estiu, si la pandèmia ens deixa. De moment, per viatjar en el temps i l’espai, podem gaudir de la lectura del llibre de Ferran. Desitgem, com deia Ferran, que passe de mà a mà com la rosa de paper del nostre gran Estellés.
Per Maria Santolaria